Magazine, La Vanguardia 15 de febrer del 2009
"Milers de joves japonesos s'aïllen a la més profunda tristesa, absolutament desconnectats dels altres humans. A través d'internet, algunes d'aquestes persones, sobretot dones, es van atrevir a explicar el que els hi passava. El fenomen creix paral·lel al estrall d'una societat molt competitiva, on és més important la façana front dels veritables sentiments." Prop de l'any 2000 l'admistració del govern japonès va descriure un comportament que començava a fer-se evident en un determinat sector de la població jove. El van anomenar hikikomori, que literalment significa tancament, recolliment. Consisteix en tancar-se en l'habitació i no tenir relació directa amb cap persona. Els gatgets i la resta d'aparells que permeten la comunicació a distància són els únics mitjans de comunicació d'aquests joves. La situació pot arribar a ser de tal importància que molts d'ells posen cinta aïllant de color negre a les finestres per tal que no entri la llum del Sol.
El còmput aproximat de persones que resten tancades a casa es molt ampli, entre tres-centes mil i un milió. Quin es el motiu que impulsa a fer això? Les explicacions que es donen venen relacionades amb el model competitiu que es viu al Japó. La lluita per una feina estable es impressionant, les notes de tall es converteixen en una obsessió per tal de poder entrar a la millor universitat de la regió per poder optar a un lloc de feina adequat... miller de joves no ho aconsegueixen.
El hikikomori es una manera de claudicació personal, com també pot ser el suïcidi col·lectiu si no pots dur-lo a terme tu sol. Japó te una de les taxes de suïcidi més altes del món prop de Finlàndia. Decidir que un dia no tornaràs a tenir relacions directes amb ningú és una decisió individual i gradual. Et tancaràs a la teva habitació, no parlaràs amb la teva mare, el teu pare treballa durant to el dia i nomes disposa de sis dies l'any de vacances. Gairebé no tenia relació amb tu.
"Tot i que la proporció de les persones que acollim es aproximadament set homes per cada dona, el fenomen afecta en igual mesura a ambdós sexes. El que passa es que, si un home es nega a treballar i s'aïlla a casa, es un fracàs social, un individu improductiu, una traïció vivent als valors dominants. Al contrari, si una dona no surt de casa, parla poc o res, no manté contactes, ningú ho considera un problema. S'enten que es una cosa normal, fins i tot positiu, Tot depèn del punt de vista amb el que es miren les coses". Afirma Tsutomu, un ex hikikomori de 37 anys que treballa com a monitor en New Start, una organització sense ànim de lucre que ajuda als hikikomori en la reinserció en el teixit social.
"Milers de joves japonesos s'aïllen a la més profunda tristesa, absolutament desconnectats dels altres humans. A través d'internet, algunes d'aquestes persones, sobretot dones, es van atrevir a explicar el que els hi passava. El fenomen creix paral·lel al estrall d'una societat molt competitiva, on és més important la façana front dels veritables sentiments." Prop de l'any 2000 l'admistració del govern japonès va descriure un comportament que començava a fer-se evident en un determinat sector de la població jove. El van anomenar hikikomori, que literalment significa tancament, recolliment. Consisteix en tancar-se en l'habitació i no tenir relació directa amb cap persona. Els gatgets i la resta d'aparells que permeten la comunicació a distància són els únics mitjans de comunicació d'aquests joves. La situació pot arribar a ser de tal importància que molts d'ells posen cinta aïllant de color negre a les finestres per tal que no entri la llum del Sol.
El còmput aproximat de persones que resten tancades a casa es molt ampli, entre tres-centes mil i un milió. Quin es el motiu que impulsa a fer això? Les explicacions que es donen venen relacionades amb el model competitiu que es viu al Japó. La lluita per una feina estable es impressionant, les notes de tall es converteixen en una obsessió per tal de poder entrar a la millor universitat de la regió per poder optar a un lloc de feina adequat... miller de joves no ho aconsegueixen.
El hikikomori es una manera de claudicació personal, com també pot ser el suïcidi col·lectiu si no pots dur-lo a terme tu sol. Japó te una de les taxes de suïcidi més altes del món prop de Finlàndia. Decidir que un dia no tornaràs a tenir relacions directes amb ningú és una decisió individual i gradual. Et tancaràs a la teva habitació, no parlaràs amb la teva mare, el teu pare treballa durant to el dia i nomes disposa de sis dies l'any de vacances. Gairebé no tenia relació amb tu.
"Tot i que la proporció de les persones que acollim es aproximadament set homes per cada dona, el fenomen afecta en igual mesura a ambdós sexes. El que passa es que, si un home es nega a treballar i s'aïlla a casa, es un fracàs social, un individu improductiu, una traïció vivent als valors dominants. Al contrari, si una dona no surt de casa, parla poc o res, no manté contactes, ningú ho considera un problema. S'enten que es una cosa normal, fins i tot positiu, Tot depèn del punt de vista amb el que es miren les coses". Afirma Tsutomu, un ex hikikomori de 37 anys que treballa com a monitor en New Start, una organització sense ànim de lucre que ajuda als hikikomori en la reinserció en el teixit social.
El rol de la dona oriental sembla ser igual que el de la dona occidental.
El fet que la dona hagi tingut accés al mercat laboral masculí no ha impedit que elles també acabin tenint els mateixos problemes que els homes. D'aquí s'explica la proporcionalitat entre homes i dones que pateixen la malaltia de hikikomori.
El que més m'ha copsat del reportatge es que les persones que es van posar en contacte per tal de fer el reportatge van ser dones que volien explicar el seu problema.
A la fotografia, Yasuko, de 19 anys, acostuma a refugiar-se en un karaoke quan la soledat es fa massa intensa. "Per uns quants yens, pots llogar un box tot per tu. Tanques la porta i cantes. Cantes, fins que t'oblides de tu, de tot".
El fet que la dona hagi tingut accés al mercat laboral masculí no ha impedit que elles també acabin tenint els mateixos problemes que els homes. D'aquí s'explica la proporcionalitat entre homes i dones que pateixen la malaltia de hikikomori.
El que més m'ha copsat del reportatge es que les persones que es van posar en contacte per tal de fer el reportatge van ser dones que volien explicar el seu problema.
A la fotografia, Yasuko, de 19 anys, acostuma a refugiar-se en un karaoke quan la soledat es fa massa intensa. "Per uns quants yens, pots llogar un box tot per tu. Tanques la porta i cantes. Cantes, fins que t'oblides de tu, de tot".
Molt bo l'article!
ResponderEliminarEs increible. Ja et vaig comentar que arrel de veure la teva entrada vaig començar a informar-me sobre aquest "fenòmen". El que més m'ha impactat de tot és el respecte que tenen les mares/pares sobre les decisions dels seus fills. Ho trobo fins i tot contradictori tenint en compte l'educació que han rebut tan estricta i tan competitiva. Certamente la reacció normal dels pares hauria de ser de NO permetre que els seus fills ho fèssin.
ResponderEliminarTot plegat em fa pensar que l'educació que han rebut no és gaire efectiva, ja que si així fos els pares no deixaríen que els seus fills tiréssin la tovallola. Per contra l'únic que fan és amagar-ho a tothom i que ningú sapigui que el seu fill és un "perdedor". Això demostra que prima més el "que diran" que la seva pròpia forma de pensar. La influència de la societat per sobre de l'educació. Molt trist.
Boníssim el resum que has fet!