lunes, 8 de junio de 2009

Què he aprés? (Tancament del Blog)




En aquest últim missatge del blog de teoria de l'educació 2 no posaré què he aprés. Crec que el meu aprenentatge queda reflectit en tot el semestre, des de el primer dia de classe fins aquestes últimes línies de classe.

El procés d'aprenentatge és això, un procés. En aquestes post els puc expressar és cóm m'he sentit, quins aspectes haig de millorar de la meva manera de treballar, etc.


  • He descobert que existeix una relació entre el mestre i l'alumne. Tenint en compte el rol que cadasqú pot desenvolupar en aquesta relació.

  • He aprés a millorar el meu treball en grup. Crec que encara, tinc aspectes ha millorar, com per exemple confiar més en la feina que fan els altres. (tot i que he fet esforços molt grans).

  • M'he adonat que ha vegades es millor plantejar-se bones preguntes que males respostes.

  • He aprés a fer funcionar un blog. I ha més per extensió també faig anar l'aplicació de googledocs i el googlemaps per altres assignatures.

  • El blog m'ha servit per portar en certa mida, la feina al dia.

  • He volgut sempre poder mirar-me el màxim de blogs de la resta de companys per fer-hi feedback de les seves opinions, a vegades sembla que el que escrivim queda en un espai buit. M'ha agradat poder retornar opinions i poder debatre dintre dels blogs... aquesta part dona molt sentit a la feina del blog.

Ara mateix no tinc més coses a posar.

Únicament la meva valoració de l'assignatura que ha estat positiva, queda malament posar-ho però m'ho he passat bé. Hi ha hagut moltíssima feina però crec que ha merescut la pena.

viernes, 29 de mayo de 2009

Inciso

"He llegado a una conclusión alarmante,

Yo soy el elemento decisivo en el aula.
Es mi enfoque personal el que crea el clima.
Es mi humor diario el que controla el tiempo.
Como maestro poseo un poder tremendo para hacer la vida de un niño
miserable o alegre.
Puedo ser un instrumento de tortura o de inspiración.
Puedo humillar o hacer reír, herir o sanar.
En todas las situaciones, es mi respuesta la que decide
cuando una crisis es ascendente o descendente, y cuando un niño se humaniza o deshumaniza".

Dr. Haim G. Ginott (1995), Teacher and child: A book for parents and teachers, New York, NY: Collier

Esta cita la ha colgado en un power-point un compañero de la optativa que realizamos algunos de nosotros titulada Habilidades Sociales. Yo, he querido retomarla porque expresa de una genial manera la relación educativa entre el profesor i l'estudiante.

Pero no voy a quedarme sólo en este punto, también es una manera de concebir al alumno como un enten que no puede cambiar el estado del ecosistema donde el profesor es sólo el protagonista. ¿Como sería la cita de un grupo de veinte quinceañeros que amtemorizan a sus profesores. ?

jueves, 2 de abril de 2009

Què volem? 2a Part

"Durante las vacaciones de verano, la universidad pidió la intervención de los antidisturbios, que desmontaron las barricadas y arrestaron a todos los estudiantes parapetados tras ellas. No era nada nuevo. En aquella época sucedía lo mismo en todas las universidades. Después de todo, la universidad no fue desalojada. Había demasiado capital invertido en ella para que una revuelta de estudiantes pudiera desmantelarla así como así. Además, ni siquiera los mismos estudiantes que habían levantado las barricadas pretendían desalojarla seriamente. Sólo pretendían cambiar el organigrama de la universidad, y a mí me traía sin cuidado en qué manos estaba el poder. Así que no me conmoví cuando aplastaron la huelga.
Cuando en septiembre volví a la universidad, esperaba encontrármela casi en ruinas. Pero estaba intacta. No habían saqueado los libros de la biblioteca, ni habían desvalijado los despachos de los profesores ni habían incendiado el edificio que alojaba la asociación de alumnos. Me quedé estupefacto. "¿Entonces que han estado haciendo estos tíos?", pensé.
Al volver a la normalidad, bajo la tutela de las fuerzas antidisturbios, los primeros en asistir a las clases eran los líderes de la huelga. Entraban en el aula, tomaban apuntes, respondían cuando los profesores pasaban lista como si nada hubiese sucedido. Era inconcebible, porque la huelga seguía en pie y nadie la había desconvocado. Lo único que había ocurrido era que la universidad había solicitado la presencia de las fuerzas antidisturbios y éstas habían desmontado las barricadas. Pero, en teoría, la huelga seguía activa. Aquellos tipos, al declarar el inicio de la huelga, habían aullado y se habían pavoneado tanto como habían querido, habían insultado a los estudiante que se oponían (o a los que manifestaban sus dudas), linchándolos casi. Me dirigí hacia ellos y les pregunté por qué asistían a clase en vez de hacer huelga. No supieron responderme. ¿Qué podían decir?. Temían perder los créditos por falta de asistencia. Me costó creérmelo. Era patético que aquellos tipos hubieran proclamado que desalojaran la universidad. Los muy miserables aullaban o susurraban según de qué lado soplaba el viento.
"¡Eh, Kizuki! ¡Ya ves que mierda de mundo", me dije. Los tipejos de esta calaña sacarán buenas notas, empezarán a trabajar e irán construyendo, ladrillo a ladrillo, una sociedad vil y mezquina."

Aquest es un fragment de l'obra de Haruki Murakami titulada Tokio Blues Norwegian Wood. Està ambientada al Japó dels anys 70 y explica la història d'un jove japonès.

He volgut copiar aquest fragment perquè em sembla molt significatiu en aquest moments de canvis a la universitat i com el caps dels moviments estudiantils porten la massa de gent cap a una banda o altra... Tard o d'hora s'han d'acceptar les regles del joc. En el nostre cas no es ben be així com han anat les coses.

Avui és el tercer dia de la "nova etapa" a l'assignatura de Teoria de l'educació II. A partir d'ara començarem una metodologia de classe molt diferent a la que hem fet fins ara. El treball en grup, el diàleg entre alumnes, tant es com li volem dir, assemblea, reunió... l'important serà tenir criteri per poder decidir, per prendre les decisions que volem amb un grau d'autonomia el més alt possible. Parlar entre nosaltres ens fa més iguals, construeix la identitat de grup, ens fa confiar en els altres, en la feina que fan els altres que servirà per a tothom.

Estic content de poder participar en aquest nou projecte. Crec que la idea es bona.

Tanmateix, tinc un sentiment de por envers la participació dels companys. Si deixa de venir gent a classe, tot això s'enssorra.

Fem UB.

viernes, 27 de marzo de 2009

Què volem?



La primera fotografia correspon a l'assemblea celebrada al Campus de Mundet en la que més de 450 estudiants van tenir opció a dir la seva.

La segona fotografia correspon a la trobada de dos estudiants a la facultat del Raval de la UB. Un vol entrar a fer classe, l'altre es vol manifestar-se contra el Procés de Bolonya.

Durant totes aquestes jornades he estat seguint el que embolcallava la temàtica de les jornades de reflexió que el col·lectiu d'estudiants de Mundet a llençat per aquest dies que resten fins Setmana Santa. Malgrat això havia molta informació que no m'arribava. Com per exemple cóm es desenvoluparia tot el mecanisme... la meva primera autocrítica per no haver assistit a les assemblees.

El primer dia de les jornades, vaig viure l'arribada dels companys com una intrusió al nostre espai. No volia que se'ns privés del dret de fer classe... La situació a la que es va arribar va ser molt violenta. Em vaig sentir malament per tot el que estava passant. Sentia una fractura de la classe.

El segon dia de les jornades, estem sols, l'Enric, resta com un altre moble de la sala, només apunta. La resta parlem, parlem del que va passar ahir, de com ens vam sentir, Lola, es va disculpar per unes paraules que no volia dir en aquell moment, fet que l'ennobleix... en aquell moment la classe com a tal es va tornar a unir. Feia falta que parléssim del que va passar. Respecte a les Jornades de Reflexió, es va veure que tenim dubtes del que volíem fer. Com a futurs experts de l'educació el procés de Bolonya no ens ha de suar una merda. Ens em d'implicar, l'hem de conèixer a fons per tal de poder debatir-lo, per resoldre les qüestions que Diana anava apuntant... L'Enric va afirmar que tota aquella feina que féssim podria servir per la nota final.

D'altra banda, podem prendre les paraules d'en Benedito i podem discutir d'aquelles petites coses que si que podem decidir i canviar a la nostra facultat (metodologies, etc.)

Ahir m'ho vaig passar bé, tinc la sensació que vam aprendre coses com a grup, el treball en equip que farem durant aquest dies que queden per endavant ens uniran com a grup-classe encara més.

Jo prefereixo la primera fotografia.

viernes, 20 de marzo de 2009

Ricard II a la Nau Ivanow


Diumenge vaig anar a veure l'obra
Ricard II de William Shakespeare en una adaptació de Carme Portaceli.

La temàtica del poder és l'eix vertebrador de l'obra que arrossega tota una sèrie de traïcions, enveges, etc. de forces que volen accedir al poder que té el Rei d'Anglaterra. Un poder que un home té per nomenament de Deu. El rei encarna el poder de nostre senyor a la terra.

En aquestes conspiracions per destronar el monarca, l'adaptació feta per la directora, canvia el sexe al personatge de Bolinbroke per una
dona. Aquesta es l'aportació més actual que s'ha afegit a l'obra, la oportunitat que tenen les dones per accedir al poder i també haver d'assumir les conseqüències per aquest nou rol que tenen. Amb aquest fet es tanca el cercle.

El poder com un fet que tothom que envolta al rei estima però que no volen ocupar en la seva majoria i els que l'ocupen acaben per caure en els mateixos errors que l'autoritat anterior.


Podríem parlar de com
Michel Foucault va definir el subjecte lligat a la qüestió del poder. El Gran Mecanisme del que parla Carme Portaceli el podem traslladaral nostre nivell més actual en el sentit polític, per observar des d'una òptica diferent els grans controladors, els que tenen el poder en la nostra societat.

El poder de la informació de l'individu, el poder significa control --> seguretat.

Ón es l'educació en tot això? Els poderosos la fan servir per adoctrinar, per guiar, per controlar el ramat d'ovelles, això si sense que s'assabentin que estan siguen controlades pel gran germà...

L'educació es l'eina alliberadora d'aquest mecanisme on... Nietzsche va definir el "Übermensh" -superhome- que aconsegueix crear el seu propi camí fora de les doctrines establertes i que a més fa que la resta el vulgui seguir també.

Però per poder fer tot això, primer ens hem d'adonar de la situació en la qué estem per després poder canviar-la...

El paper de la pedagogia es poder col.locar-se a la vessant exterior del "corner" i aconseguir donar a la gent la llibertat de pensament.


jueves, 12 de marzo de 2009

Un dels efectes de la por


Aquí us deixo un vídeo de youtube que conté una seqüència de la pel.lícula Bowling for Columbine del direcctor Michael Moore. En aquest documental es tracta el tema de les armes de foc en la societat nord-americana a partir de l'assassinat que fan perpetrar dos joves al seu institut de secundària. El director es conegut arreu del món per la seva posició política i la seva crítica de diversos sistemes del EUA, com per exemple el model sanitari del país.


Aquest fragment parla només sobre com els nord-americans s'apoderen d'armes de foc per tal de protegir-se del que consideren enemics. La por es l'antagonista del coneixement. Si no tens coneixements, no saps a que t'enfrontes i apareix un mecanisme de defensa de l'organisme com a conseqüència d'aquest fet. Una vegada coneixes allò a que t'enfrontes i no tens seguretat, el sentiment es temor. Coneixes el problema, per dir-ho d'alguna manera, i no et proporciona seguretat.

La seguretat que proporcionen les armes de foc es suficient. El fet de l'individualisme, l'ordre... també apareixen al vídeo.




L'efecte mariposa i els nous educands

La Teoria General de Sistemes va ser plantejada per Ludwig von Bertalanffy prop dels anys 50.

Bàsicament es defineix un tot limitat que es troba connectat mitjançant relacions i que permet una comunicació constant. La unitat que integra el tot, es un microsistema, o sistema que representa l'ésser humà. El sistema com un ésser humà està integrat per altres subsistemes com la part física, la psicològica i la part social -ara s'està propulsant també la banda espiritual-. Això el que vol dir es que tots el subsistemes estan en contacte permanent.

La persona es troba en un sistema obert en interacció constant amb un ambient canviant (Roy 1980). L'energia constant (estímul) dins del sistema i el feedback (retroalimentació) mantenen el sistema en un estat d'equilibri dinàmic.

Que representa tot això en educació? La manera que hem de veure l'educand. Com un ésser que es mou en un espai obert i connectat. Que pot donar resposta a u estímul...

Ara em ve al cap tot allò que vam estudiar a la primera part de l'assignatura sobre l'escola tradicional. Per un moment veig la concepció que tenien del nen completament diferent a la que tenim ara. El "nen tradicional" no podia interactuar en classe, la comunicació era unidireccional, de dalt (mestre) cap a baix (educand). El nen era dolent per naturalesa o simplement era com un persona gran però en miniatura i se li havia de tractar com un adult (explotació infantil a les fàbriques en l'època de la revolució industrial, per exemple).

La visió de l'educand que tindríem que tenir conforma tres aspectes:

  • Comunicatiu --> comunicació bidireccional
  • Racional --> processament de la informació
  • Capacitat per canviar --> adaptabilitat als canvis