lunes, 8 de junio de 2009

Què he aprés? (Tancament del Blog)




En aquest últim missatge del blog de teoria de l'educació 2 no posaré què he aprés. Crec que el meu aprenentatge queda reflectit en tot el semestre, des de el primer dia de classe fins aquestes últimes línies de classe.

El procés d'aprenentatge és això, un procés. En aquestes post els puc expressar és cóm m'he sentit, quins aspectes haig de millorar de la meva manera de treballar, etc.


  • He descobert que existeix una relació entre el mestre i l'alumne. Tenint en compte el rol que cadasqú pot desenvolupar en aquesta relació.

  • He aprés a millorar el meu treball en grup. Crec que encara, tinc aspectes ha millorar, com per exemple confiar més en la feina que fan els altres. (tot i que he fet esforços molt grans).

  • M'he adonat que ha vegades es millor plantejar-se bones preguntes que males respostes.

  • He aprés a fer funcionar un blog. I ha més per extensió també faig anar l'aplicació de googledocs i el googlemaps per altres assignatures.

  • El blog m'ha servit per portar en certa mida, la feina al dia.

  • He volgut sempre poder mirar-me el màxim de blogs de la resta de companys per fer-hi feedback de les seves opinions, a vegades sembla que el que escrivim queda en un espai buit. M'ha agradat poder retornar opinions i poder debatre dintre dels blogs... aquesta part dona molt sentit a la feina del blog.

Ara mateix no tinc més coses a posar.

Únicament la meva valoració de l'assignatura que ha estat positiva, queda malament posar-ho però m'ho he passat bé. Hi ha hagut moltíssima feina però crec que ha merescut la pena.

viernes, 29 de mayo de 2009

Inciso

"He llegado a una conclusión alarmante,

Yo soy el elemento decisivo en el aula.
Es mi enfoque personal el que crea el clima.
Es mi humor diario el que controla el tiempo.
Como maestro poseo un poder tremendo para hacer la vida de un niño
miserable o alegre.
Puedo ser un instrumento de tortura o de inspiración.
Puedo humillar o hacer reír, herir o sanar.
En todas las situaciones, es mi respuesta la que decide
cuando una crisis es ascendente o descendente, y cuando un niño se humaniza o deshumaniza".

Dr. Haim G. Ginott (1995), Teacher and child: A book for parents and teachers, New York, NY: Collier

Esta cita la ha colgado en un power-point un compañero de la optativa que realizamos algunos de nosotros titulada Habilidades Sociales. Yo, he querido retomarla porque expresa de una genial manera la relación educativa entre el profesor i l'estudiante.

Pero no voy a quedarme sólo en este punto, también es una manera de concebir al alumno como un enten que no puede cambiar el estado del ecosistema donde el profesor es sólo el protagonista. ¿Como sería la cita de un grupo de veinte quinceañeros que amtemorizan a sus profesores. ?

jueves, 2 de abril de 2009

Què volem? 2a Part

"Durante las vacaciones de verano, la universidad pidió la intervención de los antidisturbios, que desmontaron las barricadas y arrestaron a todos los estudiantes parapetados tras ellas. No era nada nuevo. En aquella época sucedía lo mismo en todas las universidades. Después de todo, la universidad no fue desalojada. Había demasiado capital invertido en ella para que una revuelta de estudiantes pudiera desmantelarla así como así. Además, ni siquiera los mismos estudiantes que habían levantado las barricadas pretendían desalojarla seriamente. Sólo pretendían cambiar el organigrama de la universidad, y a mí me traía sin cuidado en qué manos estaba el poder. Así que no me conmoví cuando aplastaron la huelga.
Cuando en septiembre volví a la universidad, esperaba encontrármela casi en ruinas. Pero estaba intacta. No habían saqueado los libros de la biblioteca, ni habían desvalijado los despachos de los profesores ni habían incendiado el edificio que alojaba la asociación de alumnos. Me quedé estupefacto. "¿Entonces que han estado haciendo estos tíos?", pensé.
Al volver a la normalidad, bajo la tutela de las fuerzas antidisturbios, los primeros en asistir a las clases eran los líderes de la huelga. Entraban en el aula, tomaban apuntes, respondían cuando los profesores pasaban lista como si nada hubiese sucedido. Era inconcebible, porque la huelga seguía en pie y nadie la había desconvocado. Lo único que había ocurrido era que la universidad había solicitado la presencia de las fuerzas antidisturbios y éstas habían desmontado las barricadas. Pero, en teoría, la huelga seguía activa. Aquellos tipos, al declarar el inicio de la huelga, habían aullado y se habían pavoneado tanto como habían querido, habían insultado a los estudiante que se oponían (o a los que manifestaban sus dudas), linchándolos casi. Me dirigí hacia ellos y les pregunté por qué asistían a clase en vez de hacer huelga. No supieron responderme. ¿Qué podían decir?. Temían perder los créditos por falta de asistencia. Me costó creérmelo. Era patético que aquellos tipos hubieran proclamado que desalojaran la universidad. Los muy miserables aullaban o susurraban según de qué lado soplaba el viento.
"¡Eh, Kizuki! ¡Ya ves que mierda de mundo", me dije. Los tipejos de esta calaña sacarán buenas notas, empezarán a trabajar e irán construyendo, ladrillo a ladrillo, una sociedad vil y mezquina."

Aquest es un fragment de l'obra de Haruki Murakami titulada Tokio Blues Norwegian Wood. Està ambientada al Japó dels anys 70 y explica la història d'un jove japonès.

He volgut copiar aquest fragment perquè em sembla molt significatiu en aquest moments de canvis a la universitat i com el caps dels moviments estudiantils porten la massa de gent cap a una banda o altra... Tard o d'hora s'han d'acceptar les regles del joc. En el nostre cas no es ben be així com han anat les coses.

Avui és el tercer dia de la "nova etapa" a l'assignatura de Teoria de l'educació II. A partir d'ara començarem una metodologia de classe molt diferent a la que hem fet fins ara. El treball en grup, el diàleg entre alumnes, tant es com li volem dir, assemblea, reunió... l'important serà tenir criteri per poder decidir, per prendre les decisions que volem amb un grau d'autonomia el més alt possible. Parlar entre nosaltres ens fa més iguals, construeix la identitat de grup, ens fa confiar en els altres, en la feina que fan els altres que servirà per a tothom.

Estic content de poder participar en aquest nou projecte. Crec que la idea es bona.

Tanmateix, tinc un sentiment de por envers la participació dels companys. Si deixa de venir gent a classe, tot això s'enssorra.

Fem UB.

viernes, 27 de marzo de 2009

Què volem?



La primera fotografia correspon a l'assemblea celebrada al Campus de Mundet en la que més de 450 estudiants van tenir opció a dir la seva.

La segona fotografia correspon a la trobada de dos estudiants a la facultat del Raval de la UB. Un vol entrar a fer classe, l'altre es vol manifestar-se contra el Procés de Bolonya.

Durant totes aquestes jornades he estat seguint el que embolcallava la temàtica de les jornades de reflexió que el col·lectiu d'estudiants de Mundet a llençat per aquest dies que resten fins Setmana Santa. Malgrat això havia molta informació que no m'arribava. Com per exemple cóm es desenvoluparia tot el mecanisme... la meva primera autocrítica per no haver assistit a les assemblees.

El primer dia de les jornades, vaig viure l'arribada dels companys com una intrusió al nostre espai. No volia que se'ns privés del dret de fer classe... La situació a la que es va arribar va ser molt violenta. Em vaig sentir malament per tot el que estava passant. Sentia una fractura de la classe.

El segon dia de les jornades, estem sols, l'Enric, resta com un altre moble de la sala, només apunta. La resta parlem, parlem del que va passar ahir, de com ens vam sentir, Lola, es va disculpar per unes paraules que no volia dir en aquell moment, fet que l'ennobleix... en aquell moment la classe com a tal es va tornar a unir. Feia falta que parléssim del que va passar. Respecte a les Jornades de Reflexió, es va veure que tenim dubtes del que volíem fer. Com a futurs experts de l'educació el procés de Bolonya no ens ha de suar una merda. Ens em d'implicar, l'hem de conèixer a fons per tal de poder debatir-lo, per resoldre les qüestions que Diana anava apuntant... L'Enric va afirmar que tota aquella feina que féssim podria servir per la nota final.

D'altra banda, podem prendre les paraules d'en Benedito i podem discutir d'aquelles petites coses que si que podem decidir i canviar a la nostra facultat (metodologies, etc.)

Ahir m'ho vaig passar bé, tinc la sensació que vam aprendre coses com a grup, el treball en equip que farem durant aquest dies que queden per endavant ens uniran com a grup-classe encara més.

Jo prefereixo la primera fotografia.

viernes, 20 de marzo de 2009

Ricard II a la Nau Ivanow


Diumenge vaig anar a veure l'obra
Ricard II de William Shakespeare en una adaptació de Carme Portaceli.

La temàtica del poder és l'eix vertebrador de l'obra que arrossega tota una sèrie de traïcions, enveges, etc. de forces que volen accedir al poder que té el Rei d'Anglaterra. Un poder que un home té per nomenament de Deu. El rei encarna el poder de nostre senyor a la terra.

En aquestes conspiracions per destronar el monarca, l'adaptació feta per la directora, canvia el sexe al personatge de Bolinbroke per una
dona. Aquesta es l'aportació més actual que s'ha afegit a l'obra, la oportunitat que tenen les dones per accedir al poder i també haver d'assumir les conseqüències per aquest nou rol que tenen. Amb aquest fet es tanca el cercle.

El poder com un fet que tothom que envolta al rei estima però que no volen ocupar en la seva majoria i els que l'ocupen acaben per caure en els mateixos errors que l'autoritat anterior.


Podríem parlar de com
Michel Foucault va definir el subjecte lligat a la qüestió del poder. El Gran Mecanisme del que parla Carme Portaceli el podem traslladaral nostre nivell més actual en el sentit polític, per observar des d'una òptica diferent els grans controladors, els que tenen el poder en la nostra societat.

El poder de la informació de l'individu, el poder significa control --> seguretat.

Ón es l'educació en tot això? Els poderosos la fan servir per adoctrinar, per guiar, per controlar el ramat d'ovelles, això si sense que s'assabentin que estan siguen controlades pel gran germà...

L'educació es l'eina alliberadora d'aquest mecanisme on... Nietzsche va definir el "Übermensh" -superhome- que aconsegueix crear el seu propi camí fora de les doctrines establertes i que a més fa que la resta el vulgui seguir també.

Però per poder fer tot això, primer ens hem d'adonar de la situació en la qué estem per després poder canviar-la...

El paper de la pedagogia es poder col.locar-se a la vessant exterior del "corner" i aconseguir donar a la gent la llibertat de pensament.


jueves, 12 de marzo de 2009

Un dels efectes de la por


Aquí us deixo un vídeo de youtube que conté una seqüència de la pel.lícula Bowling for Columbine del direcctor Michael Moore. En aquest documental es tracta el tema de les armes de foc en la societat nord-americana a partir de l'assassinat que fan perpetrar dos joves al seu institut de secundària. El director es conegut arreu del món per la seva posició política i la seva crítica de diversos sistemes del EUA, com per exemple el model sanitari del país.


Aquest fragment parla només sobre com els nord-americans s'apoderen d'armes de foc per tal de protegir-se del que consideren enemics. La por es l'antagonista del coneixement. Si no tens coneixements, no saps a que t'enfrontes i apareix un mecanisme de defensa de l'organisme com a conseqüència d'aquest fet. Una vegada coneixes allò a que t'enfrontes i no tens seguretat, el sentiment es temor. Coneixes el problema, per dir-ho d'alguna manera, i no et proporciona seguretat.

La seguretat que proporcionen les armes de foc es suficient. El fet de l'individualisme, l'ordre... també apareixen al vídeo.




L'efecte mariposa i els nous educands

La Teoria General de Sistemes va ser plantejada per Ludwig von Bertalanffy prop dels anys 50.

Bàsicament es defineix un tot limitat que es troba connectat mitjançant relacions i que permet una comunicació constant. La unitat que integra el tot, es un microsistema, o sistema que representa l'ésser humà. El sistema com un ésser humà està integrat per altres subsistemes com la part física, la psicològica i la part social -ara s'està propulsant també la banda espiritual-. Això el que vol dir es que tots el subsistemes estan en contacte permanent.

La persona es troba en un sistema obert en interacció constant amb un ambient canviant (Roy 1980). L'energia constant (estímul) dins del sistema i el feedback (retroalimentació) mantenen el sistema en un estat d'equilibri dinàmic.

Que representa tot això en educació? La manera que hem de veure l'educand. Com un ésser que es mou en un espai obert i connectat. Que pot donar resposta a u estímul...

Ara em ve al cap tot allò que vam estudiar a la primera part de l'assignatura sobre l'escola tradicional. Per un moment veig la concepció que tenien del nen completament diferent a la que tenim ara. El "nen tradicional" no podia interactuar en classe, la comunicació era unidireccional, de dalt (mestre) cap a baix (educand). El nen era dolent per naturalesa o simplement era com un persona gran però en miniatura i se li havia de tractar com un adult (explotació infantil a les fàbriques en l'època de la revolució industrial, per exemple).

La visió de l'educand que tindríem que tenir conforma tres aspectes:

  • Comunicatiu --> comunicació bidireccional
  • Racional --> processament de la informació
  • Capacitat per canviar --> adaptabilitat als canvis

lunes, 9 de marzo de 2009

"Busco coneixements, conceptes abstenir-se"


Bolonya is coming! EEES is here!

No hi ha marxa enrere, l'EEES estarà en un tres i no res. Es parla, es manifesta, s'ensuma el descontent de molts sectors de la població, fins i tot estudiants, que no estan satisfets per les condicions que arrossega aquesta reforma universitària.

Anem a l'engròs. Deixem de banda per un moment tot l'aparell logístic de la reforma universitària i centrem-nos en l'essència. Preguntem-nos, per això, els orígens d'aquest mal anomenat pla.

Va néixer la criatura amb la incertitud del tema de la competitivitat de les universitats Europees en general, versus les nord-americanes i les japoneses. Per poder competir amb elles s'ha de jugar amb les mateixes regles de joc, amb les mateixes condicions ambientals. Dons s'impulsa un canvi universitari. Esta bé, tot canvi suposa anar a millor...

Cóm son les universitats nord-americanes i les universitats japoneses? COMPETITIVES però accessible per tothom. Pot entrar qualsevol que reuneixi una de les dues condicions, si més no les dues: Tenir diners o tenir unes notes de tall extraordinàries. (Parlo ara de les universitats de més prestigi d'aquelles universitats on es present l'EXEL·LÈNCIA. També la gent del carrer té accés a les universitats, les anomenen universitats públiques...).

La competitivitat ve acompanyada per l'excel·lència.

Dons, volem que la UB sigui una universitat competitiva, com Cambridge, Harvard o la Universitat de Tokio... La universitat es un centre d'educació superior, es el súmmum de l'educació. Per aquests motiu, es important que requereixi unes condicions òptimes per tal d'ensenyar.

Què oferiran les universitats catalanes a partir d'ara? Oferiran conceptes, conceptes estèrils, els estudiant vindran a les universitats a comprar conceptes científics. Es negarà visions del món, opinions personals, "coletillas". Només ensenyaments científicament demostrable al 100%. En aquest espai europeu d'educació superior no entren els coneixements. El coneixements que al cap i a la fi ajuden a formar persones.

La meva pitjor crítica a la nova universitat que ve és que serà elitista... Hipòcrites de nosaltres que vam pensar que la universitat era del poble, amb les "privatitzacions" ara serà de Repsol, Telefónica o Grifols. El mateix rector de la UB va afirmar que les portes de la universitat estan obertes a les empreses i que aquest fet no influiria en la gestió i l'autonomia de la universitat. Si això passes dimitiria.

Hem de continuar parlant del tema, hem de conèixer molt més que ens bé a sobre veritablement.

domingo, 8 de marzo de 2009

Nietzsche va ser el primer feminista




Retorno a escriure en el blog. Després d'uns quants dies sense inspiració arrenco amb el tema la dona a la cultura.

Avui es el Dia Internacional de la Dona Treballadora. Aquest dia es per recordar que la nostra mare avia, etc. han estat dones treballadores des de ben joves. La meva avia no va tenir gaire oportunitat d'anar a escola, quan encara no sabia llegir i escriure va marxar obligada a treballar al camp. Moltes vegades m'ha explicat que ella plorava per no poder anar a aprendre.

Després de parlar sobre els inicis del camí del rol cultural de les dones a la societat occidental, m'agradaria parlar de un canvi, d'un altre punt d'inflexió que va patir la nostra cultura. Aquest canvi va estar impulsat per Friedrich Nietzsche. Va destronar els fonaments que recolzaven el coneixement i va obrir nous camins. Vam passar de tenir un camí unitari on tothom tenia el seu lloc a la societat (home, dona) i es van obrir nous camins.

Nietzshe va ser el primer feminista perquè va poder ensenyar que hi havien nous horitzons on les dones tenen molt a fer. Més enllà dels rols que els homes han ocupat durant tots aquest segles. La dona no ha de seguir el mateix camí dels homes.

Avui llegeixo als diaris, que s'està lluitant per la igualtat a la feina. Les dones no tenen les mateixes condicions laborals que'ls homes... encara estem en aquest punt. Queden molts camins per fer, per explorar i per comprendre.

martes, 24 de febrero de 2009

Jenofonte, Plató i el Cristianisme... qué has fet Dona!



Fa unes quantes setmanes va aparèixer un professor que ens va explicar el rol de la dona occidental, quin es el paper de les dones en la societat i com interacciona l'home amb ella... Ara queda el temps per reflexionar i continuar adonant-se que tot allò encaixa força bé en la nostra societat. El rol de la dona va quedar definit (en grans trets) fa molts segles i ha començat a canviar fa molt poc temps.

Aquesta noticia que us porto il·lustra com les sèries de televisió espanyoles encara prefereixen el rol de dona... edulcorat?. Una dona que sobre camí en un món masculinitzat però que encara ha de mantenir el seu rol femení (cura de la casa, els nens...). Aquí la deixo. Un altra dia parlaré amb més exhaustibitat de la televisió i la seva oferta.

"Les series de televisió recorren a estereotips sobre les dones"


Els personatges femenins a les series de televisió segueixen representant-se a partir de tòpics associats a les emocions, la passivitat, la maternitat i la sexualitat, segons un estudi de la professora de la Universitat Carlos III, Elena Galán.

L'estudi, "Construcción de género y ficción televisiva en España", publicat a la revista Comunicar assenyala que, tot i que cada vegada hi ha més ficcions sobre dones treballadores, segueixen estant elles les que, en gran mida, preserven i mantenen l'ordre domèstic, sacrificant en ocasions el seu creixement professional.

L'autora de l'estudi explica que "las mujeres suelen representarse como personajes conflictivos, dependientes e inseguros, en algunas de las series analizadas, más ligadas a lo emocionale que a lo racional, y cometiendo por ello algunas negligencias en su trabajo". No obstant, reconeix que "acaparan puestos profesionales anteriormente ocupados por los personajes masculinos y normalizan una situación aún incipiente en la sociedad".

L'esteriotip, segons Galán, es un recurs molt empleat en televisió perquè la repetició de models fàcilment identificables pel públic fa que es comprengui millor la trama i facilita el seguiment de la serie des d'un començament: "Es como dar al público lo que espera sin que piense demasiado".

martes, 17 de febrero de 2009

Per qué s'aïllen del món?


Magazine, La Vanguardia 15 de febrer del 2009

"Milers de joves japonesos s'aïllen a la més profunda tristesa, absolutament desconnectats dels altres humans. A través d'internet, algunes d'aquestes persones, sobretot dones, es van atrevir a explicar el que els hi passava. El fenomen creix paral·lel al estrall d'una societat molt competitiva, on és més important la façana front dels veritables sentiments." Prop de l'any 2000 l'admistració del govern japonès va descriure un comportament que començava a fer-se evident en un determinat sector de la població jove. El van anomenar hikikomori, que literalment significa tancament, recolliment. Consisteix en tancar-se en l'habitació i no tenir relació directa amb cap persona. Els gatgets i la resta d'aparells que permeten la comunicació a distància són els únics mitjans de comunicació d'aquests joves. La situació pot arribar a ser de tal importància que molts d'ells posen cinta aïllant de color negre a les finestres per tal que no entri la llum del Sol.

El còmput aproximat de persones que resten tancades a casa es molt ampli, entre tres-centes mil i un milió. Quin es el motiu que impulsa a fer això? Les explicacions que es donen venen relacionades amb el model competitiu que es viu al Japó. La lluita per una feina estable es impressionant, les notes de tall es converteixen en una obsessió per tal de poder entrar a la millor universitat de la regió per poder optar a un lloc de feina adequat... miller de joves no ho aconsegueixen.

El hikikomori es una manera de claudicació personal, com també pot ser el suïcidi col·lectiu si no pots dur-lo a terme tu sol. Japó te una de les taxes de suïcidi més altes del món prop de Finlàndia.
Decidir que un dia no tornaràs a tenir relacions directes amb ningú és una decisió individual i gradual. Et tancaràs a la teva habitació, no parlaràs amb la teva mare, el teu pare treballa durant to el dia i nomes disposa de sis dies l'any de vacances. Gairebé no tenia relació amb tu.

"Tot i que la proporció de les persones que acollim es aproximadament set homes per cada dona, el fenomen afecta en igual mesura a ambdós sexes. El que passa es que, si un home es nega a treballar i s'aïlla a casa, es un fracàs social, un individu improductiu, una traïció vivent als valors dominants. Al contrari, si una dona no surt de casa, parla poc o res, no manté contactes, ningú ho considera un problema. S'enten que es una cosa normal, fins i tot positiu, Tot depèn del punt de vista amb el que es miren les coses". Afirma Tsutomu, un ex hikikomori de 37 anys que treballa com a monitor en New Start, una organització sense ànim de lucre que ajuda als hikikomori en la reinserció en el teixit social.

El rol de la dona oriental sembla ser igual que el de la dona occidental.

El fet que la dona hagi tingut accés al mercat laboral masculí no ha impedit que elles també acabin tenint els mateixos problemes que els homes. D'aquí s'explica la proporcionalitat entre homes i dones que pateixen la malaltia de hikikomori.

El que més m'ha copsat del reportatge es que les persones que es van posar en contacte per tal de fer el reportatge van ser dones que volien explicar el seu problema.

A la fotografia, Yasuko, de 19 anys, acostuma a refugiar-se en un karaoke quan la soledat es fa massa intensa. "Per uns quants yens, pots llogar un box tot per tu. Tanques la porta i cantes. Cantes, fins que t'oblides de tu, de tot".

lunes, 16 de febrero de 2009

Introducció a les teories educatives... Makarenko


Aquesta setmana, ha aparegut una pregunta clau a classe, Fa falta la teoria per tal d'ensenyar? si fos així, només per alguns que no poden fer aquest acte sense tenir unes pautes directives que l'orientin? Va fer servir, per exemple, Makarenko la teoria? o es pot dir que va emprar la seva intuïció per tal d'aixecar la colònia Gorki? Makarenko tenia el potencial de saber adaptar-se a la realitat com educador. Considerava que les corrents pedagògiques que imperaven en aquell moment en la major part Europa (Rousseau i la seva concepció del nen bo per natura) no eren correctes.

Sense ser un gran estudiós de la pedagogia makarenkiana, es pot afirmar que la seva manera de fer, la seva pràctica, hi havia influències de filòsofs com Marx. Va adaptar el seu pensament a la situació que trobava enfront d'aquells nens i nenes conflictius amb una base, però sense cap teoria al davant. En aquesta línia es pot afirmar que Makarenko va adquirir habilitat pedagògica fent servir el sentit comú.

Makarenko va publicar en diferents obres la seva teoria de l'educació, una teoria que es va fonamentar en la pràctica perquè educar es un acte, una acció, implica realitzar alguna cosa, canviar actituds i el comportament de la gent. La feina de l'educador es realitzar una transformació en el món.

Pregunta: Podem avui dia seguir al peu de la lletra la teoria educativa de Makarenko? Potser si o potser no. Una teoria educativa es defineix com una recomanació, com una prescripció per tal d'aplicar-ho. No se fins a quin punt es podria posar en pràctica les recomanacions de "Poema pedagógico" o "Banderas en las torres" en la actualitat en la societat catalana, per exemple. La meva opinió es que una teoria de l'educació ha d'estar dintre del context. Es pot donar un cop d'ull al context històric que es vivia en els països de l'est d'Europa per tal d'entendre millor la concepció pedagògica de l'autor.

viernes, 13 de febrero de 2009

Vull ser com Phelps


Prop de l'última setmana va aparèixer una fotografia on el 13 vegades campió de natació, l'americà Michael Plephs va ser enxampat fumant una pipa d'aigua de marihuana mentre es celebraba una festa universitària a la Universitat de Carolina del Sud.

La fotografia va ser publicada en una revista i ha provocat reaccions de tota mena. La primera que vam arribar a conèixer va ser la del Comité Olímpic Nord-Americà afirmant estar "decepcionat amb el comportament mostrat recenment per Michael Phelps". La Federació Nord-Americana de Natació també a dit la seva: "Els nostres campions olímpics són models admirats per persones de totes les edats, particularment joves esportistes".

La Federació Nord-Americana de Natació ha condemnat al nadador a tres mesos de suspensió sense poder participar en cap competició. Aixó no es tot, les marques que volien fer servir la imatge del nadador com a reclam publicitari van fer marxa enrere en coneixer la imatge. Sense anar més lluny l'empresa Kellogs va ser la primera en retractar-se d'un contracte on l'esportista anava a sortir en millions de caixes de cereals que milions de nens veurien mentres esmorçaven.

Si aconseguim estirar una mica el tema ens podem fer la següent pregunta: Per què els nens i joves han de veure en un esportista un model de referència? Al cap i a la fi, Phelps té 23 anys, no deixa de ser un jove que un dia va voler fumar-se un porro. Ja té prou en haber de batre records mundials com per ara donar-li la responsabilitat de ser una referència per a la societat infantil.

A moltes llars amaericanes -i segurament en molts altres indrets del món- quan un nen afirmava que voldria ser com Michael Phelps els seus pares s'alegraven per la voluntat de l'infant. Després de la publicació de la fotografia molts pares hauran canviat d'idea.

miércoles, 11 de febrero de 2009

Presentacions


Hola,

Em dic Manel Salvador, soc estudiant de primer de Pedagogia.

Cada setmana aniré publicant a
"The Theoretical Corner" comentaris sobre les reflexions de l'assignatura de Teoria de l'educació II.


Aquest nom l'he agafat com a referència del famós "Speakers Corner" situat al Hyde Park de Londres. En anglès la paraula "Corner" te dos significats depenen com s'interpreti. Si es mira des de fora es tradueix com cantonada i si es mira des de dins significa racó.

Espero que en aquest tres mesos que tenim per endavant puguem resoldre des de quina vessant es millor veure la teoria pedagògica. Potser ens tornarem vociferants de idees o ens quedarem atrapats al racó de pensar.

Endavant!